I viure és més fàcil

– I què ha canviat? Em preguntava ella mirant-me als ulls.
Li aguantava la mirada i només em sortia somriure. El silenci ens acompanyava a totes dues. I sentia que m’abraçava. No estava pronunciant cap paraula i tenia la certesa que m’entenia. La llum dels meus ulls parlava per totes dues.

– Passa que em deixo – encara que a estones- una mica més tranquil·la. Que no intento entendre’m sinó sentir-me. Que, per molt que em costi, estic aprenent a escoltar-me. Que no li tanco la porta a la por. Al buit precedit de no saber cap a quina direcció caminar. I que he deixat de tapar la tristesa amb l’eufòria addictiva que confonc amb l’alegria. Que la ràbia encara només va de portes en dins, però que almenys ara em permeto sentir-la. Que estic en contacte amb situacions més desagradables i viure és més fàcil.

S’aixeca, ens abracem i ens quedem una davant de l’altra.
– Sembla que ara hi ha més acceptació, doncs?

– Sembla que ara estic una mica més a prop de qui sóc. I no de qui penso que vull ser.
blog
Anuncios

Les coses simples II

Les coses simples

La cambrera em porta un xai de l’Índia. Aixeco el cap i just llegeixo el text de darrere seu escrit en un mirall amb retolador blanc: “El secret no és córrer darrere les papallones… és cuidar el jardí per tal que elles vinguin cap a tu”. Firmat: el poeta de les coses simples.

Les
coses
SIMPLES.

Aquestes tres últimes paraules m’omplen els pulmons i em regalen l’aire que els imprevistos de la setmana m’han robat. Les-coses-simples, reescric. Com aquest precís instant.

Encara queden 11 dies per fer balanç. Em reconec però que m’imaginava un desembre tranquil. Menys accidentat. Més abundant. Amb el millor mapa en una mà i el perfecte full de ruta, a l’altre. I, per descomptat, papallones. Moltes papallones…

Torno a mi. El món segueix girant a un ritme accelerat. Les converses tornen a confondre’s amb els meus pensaments i, per moments, em sembla que més que veure-les, les torno a sentir, a prop, les papallones.

 

 

Les coses simples

Mentre em perdo amb els diàlegs aliens penso que vull canviar-me de taula per poder estar una mica menys amb tothom. I més amb mi. I no només ho penso sinó que ho faig. Abans però li ho comento a la cambrera. Diria que és el primer cop que ocupo a consciència una taula de 6 tot i no venir acompanyada.

Des d’aquesta nova ubicació el pellet escalfa. I m’escalfa l’esquena. La intensitat de les converses es percep diferent. Agafa un nou registre. Unes noies parlen sobre l’últim cop que van plorar.

-Plorar de veritat, li diu una. Es miren. Sembla que s’entenen.
-Plorar de veritat, respon l’altra.

I m’imagino la història…

Dues taules més enllà un grup d’amics busquen excuses per seguir brindant. Intueixo que fa estona que hi són. I el motiu de l’últim brindis no pot semblar-me millor: per nosaltres i per més tardes com aquesta, diu una veu tímida a la vegada que convençuda. És l’única noia del grup.

Just davant una parella que ronda els quaranta es miren inquiets. Sembla que es troben per primera vegada. Parlen de feina, de família i de fills. De com s’ocupen el temps lliure i de com es preveu aquest Nadal. Ell parla més que ella. I a ella no sembla incomodar-la.

Sento que podria estar-m’hi hores, així… Paro d’escriure i m’observo. Aquest cop a mi, sense perdre de vista on sóc i qui m’envolta. Soroll, quietud i distància.

 

Aprenent a viure

A ningú li he explicat tantes mentides com m’explico a mi.
Algunes a consciència i, d’altres, a traïció.
Algunes necessàries.
D’altres, totalment prescindibles.

IMG_3945

Sense saber-ho i durant molts anys he construït la casa per la teulada. I no hi feia pas fred, dins. M’atreviria fins i tot a afirmar que s’hi vivia bé.

Fa un any però que tot i que la casa segueix en peu, experimento la por en veure’n trontollar els fonaments. Fonaments que, per sorpresa meva, són més presents del que jo intuïa; la perfecció i l’autoexigència els protegien amb la seva millor disfressa.

Fa dies que jugo amb la intensitat; fins al punt de considerar-la aliada. I és des d’aquesta mirada amiga que em començo a qüestionar els fonaments d’aquesta casa que sóc i que trio reformar. Els ajustos creatius que un dia tant em van servir però que ara em limiten.
I puc veure’n el guany proporcionat al llarg dels anys i començar-ne a sentir, cada cop més, el desgast.

En algun moment la pel·lícula que m’he explicat ha estat tan bona i necessària que m’he oblidat que la perfecció també té límits. I que només sóc jo qui els pot posar. Que tot és tan senzill com viure de forma conseqüent a allò que avui sento. Sense justificar-me ni obligar-me a sentir diferent. I que si sento una contradictòria barreja d’emocions, la puc acollir sense témer-la perquè també forma part de la base que em sosté. Perquè les persones que amb mi convisquin no esperin, sinó que es quedin, per molt desendreçada que es trobin casa en tornar a entrar.

Poques vegades ens permetem, com diu Adriana Schnake al seu llibre La Voz del Síntoma, “mostrar les nostres caquetes de bebè”; -almenys en el meu cas- sempre per la por al que vindrà. Sense reconèixer (-me) que poder era l’únic que en molts moments hagués necessitat. La tristesa dol. L’alegria uneix i la por paralitza. I sentir la por al cos és el pitjor i el millor que m’ha passat aquests últims mesos.

I és des d’aquesta por que sóc. Des d’aquesta por que existeixo.

Som éssers socials. La gent estima. I estima molt. I, a vegades, es confon amb facilitat estimar i salvar. I salvant-te t’indueixen a què et perdis. A què et perdis d’allò que realment sents. Del que hi ha, sigui el que sigui, per molt que no (t’)agradi.

Agraïda. Amb els meus poders soterrats per aquest gran alè de voler fer tant. I voler-ho perfecte, contacto, de nou, amb l’exigència que posa en evidència com em boicotejo. I em boicotejo. 

I per primer cop dono veu a la por. Donant-me veu a mi. A tot això que sento. A tot això que per molt que a vegades em continuo negant, sóc.

#aprenentaviure

_

bloc

Sempre busquem les millors paraules. Aquelles que faran menys mal. Aquelles que ens donaran més suport. Aquelles que ens permetran ser més mirats. Més consentits. Més, encara que de forma inconscient, complaguts.

Però, són aquelles que realment volem dir? O són les que no ens atrevim a dir? Són aquelles que realment sentim? Aquelles que volem compartir amb qui estimem? O allò del que ens protegim perquè precisament qui estimem no marxi mai?

I si aprenem a escoltar? I no parlo d’escoltar per respondre. Jo, d’això últim me’n declaro experta… Parlo d’estar amb l’altre, de sentir-lo sense necessitat de complaure’l. De simplement ser-hi tot i no saber, a vegades, què dir.

Lolita Bosch, al seu llibre Que no ens guanyi la por, escriu: “l’acte més revolucionari que he trobat en tots aquests anys d’activisme és confiar en l’altre”. I no puc estar-hi més d’acord. “Ens hauria de fer por no deixar-nos estimar, no sentir-nos capaços d’estimar i no estimar-nos a nosaltres mateixos. Ella explica que confiar en l’altre és l’acte més revolucionari que es pot fer, sobretot en entorns hostils, com una guerra. Però confiar en nosaltres mateixos va abans. I segons el context i la situació és igualment revolucionari i necessari”.

Fa gairebé un any que la meva, de guerra, és pacífica. I enmig d’aquesta rebel·lió interna que escullo transitar m’observo. I observo la Mònica, qui a la vegada em mira i es prepara, molt abans que acabi la frase, per dir-me allò que pensa o creu que necessito sentir. No ha obert la boca que ja imagino què em dirà. I no vull escoltar-ho. Aquest cop no. Confio en mi. En ella, i en la nostra amistat. No acabo d’explicar-li la meva neura que aquest cop sí. Aquest cop m’hi atreveixo:
-“No vull que em salvis, Mònica. Vull que hi siguis. Vull que m’acompanyis. Vull seguir tenint la certesa que no em deixaràs passar la fina línia que tant et preocupa però que també em deixaràs caure. Em sap greu i sé que no és fàcil relacionar-se amb mi, sobretot aquests últims mesos. Però precisament per la relació que tenim necessito poder ser plenament jo. Amb la por, la tristesa, la ràbia i l’eufòria que encara ara confonc amb alegria. M’encantaria tenir ganes d’escoltar-te i dir-te que tens raó, pronunciar convençuda aquell «com no ho havia vist abans…». Però aquest cop em vull salvar sola. No cal que diguis res sobre la meva distància. Precisament perquè una amistat i més la nostra es basa entre moltes altres coses en el respecte, tant per l’altre com per al moment que vivim. I jo vull poder estar amb tu; amb tot el que hi ha, sense necessitar canviar-ho. I seguir sent”.

La miro expectant. Esperant, aquest cop sí, la perfecta combinació de paraules que abans no he volgut escoltar.

per resposta, el seu silenci i la nostra abraçada.

#aprenentaviure #quenoensguanyilapor

No t’aturis

bloc2

La bellesa de les coses simples. La màgia de la tardor. Una conversa amiga i el poema de Walt Whitman que (em) recorda que puc gaudir del pànic que provoca tenir la vida per davant. Per molt que a vegades no sàpiga (encara) què fer amb ell. #notedetengas #waltwhitman

 

No te detengas

No dejes que termine el día sin haber crecido un poco,
sin haber sido feliz, sin haber aumentado tus sueños.
No te dejes vencer por el desaliento.
No permitas que nadie te quite el derecho a expresarte,
que es casi un deber.
No abandones las ansias de hacer de tu vida algo extraordinario.
No dejes de creer que las palabras y las poesías
sí pueden cambiar el mundo.
Pase lo que pase nuestra esencia está intacta.
Somos seres llenos de pasión.
La vida es desierto y oasis.
Nos derriba, nos lastima, nos enseña,
nos convierte en protagonistas de nuestra propia historia.
Aunque el viento sople en contra,
la poderosa obra continúa:
Tu puedes aportar una estrofa.
No dejes nunca de soñar,
porque en sueños es libre el hombre.
No caigas en el peor de los errores:
el silencio.
La mayoría vive en un silencio espantoso.
No te resignes.
Huye.
“Emito mis alaridos por los techos de este mundo”, dice el poeta.
Valora la belleza de las cosas simples.
Se puede hacer bella poesía sobre pequeñas cosas,
pero no podemos remar en contra de nosotros mismos.
Eso transforma la vida en un infierno.
Disfruta del pánico que te provoca tener la vida por delante.
Vívela intensamente,
sin mediocridad.
Piensa que en ti está el futuro
y encara la tarea con orgullo y sin miedo.
Aprende de quienes puedan enseñarte.
Las experiencias de quienes nos precedieron
de nuestros “poetas muertos”,
te ayudan a caminar por la vida
La sociedad de hoy somos nosotros:
Los “poetas vivos”.
No permitas que la vida te pase a ti sin que la vivas …

I tot pren força i perd sentit

Et fiques el nas de pallassa i et mires al mirall. Per primer cop i després de força temps. I et veus. I sents que et falta l’aire. I el cor s’accelera. Els ulls es fan cada cop més petits. Amb la diferència que no vols fer l’esforç de mantenir-los oberts. Aquest cop no.

I cau la primera llàgrima.
I tens la certesa que no serà l’última.

I et treus el nas de pallassa que fins ara et sostenia. I respires. Respires la tristesa que fa tant temps has estat evitant. Plores. Plores molt. I et calmes. I et falta l’aire. I se’t talla, per segons, la respiració. I tornes a plorar quan te n’adones que ja fa una estona ho has deixat de fer. I et lamentes. I, per què negar-ho, et victimitzes.

De nou, et mires. Després de força estona de no fer-ho. I et veus sorprenentment bonica.
Apagada, trista i bonica. I te n’adones que et jutges. I, per instants, et sents boja i agraeixes a la tristesa ser-hi. Li fas lloc. I la por es barreja amb la llàgrima. I tot pren força i perd sentit.

I mentre no deixes de repetir la paraula contradicció te n’adones que allò que tan bé saps fer pels altres, per primer cop, ho fas amb tu. I tot agafa un color nou. El color de la lleugeresa. Estàs aprenent a cuidar-te. I no necessites canviar res. Et permets sentir. El cor accelerat per la por i la inseguretat. I sents tan forta com la respiració l’apatia i les ganes de no voler fer res més. I no vols que ningú et salvi…

BLOQUEIG. De sobte me n’adono que em perdo en la paraula. Fa estona que no em miro.  I m’aturo. Deixo el bolígraf i poso el telèfon a gravar. Parlo amb mi mateixa. I la mirada que em trobo a l’altra banda del mirall em retorna, de nou, a mi.

– Benvinguda tristesa, li dic.

I se m’escapa un somriure.